Poesia guanyadora del primer concurs literari de la Festa Major Reivindicativa de St. Andreu

ET DESAFIO

No existeix el pur silenci
sinó sordesa infinita,
tradicions colgades d’oblits,
rastres de l’anciana lluita
entre recança desfeta
i una esperança sobre els dits;
sóc colònia d’orfenesa,
una fúria balconera,
una puta infanticida:
tant vampírica com Lilith,
tant pagana com Medea.
Trenco la llança jordiana.

Amb la retina fixada
als sentinelles de l’ordre
converteixo en pedres mortes
als prohoms de llargues ombres.
Perquè sóc eterna, hi era:
quan la bandera groguenca
fou sang de conqueridors
i em dèieu que era meva;
quan el Mossèn patriota
plantà la Creu al Canigó
i a cop de campana i guerra
expulsà germanes sàvies

del seu alegre panteó;
quan l’Espill esdevingué un clos
i Eiximenis un bon mestre
abillant una cacera,
fent del meu solc un mal congost;
quan jaumes i mercenaris,
herois i civilitzadors,
amb espases de cartílag
empalaren trobadores
i aboliren llengües vives;
quan els jutges d’Escriptura
van cosir-nos tots el llavis;

quan uixers de la Cultura
miraren escandalitzats
com ella trencà la ploma;
perquè el vot fou de silenci
i no fou dret electoral,
perquè aquelles flors armades
s’escarniren fins el final.
Dona entusiasta, divisa,
amazona desbocada
congriant l’hora violeta,
despertant les algues negres,
penso en la ferida oberta

i escric des de les entranyes:
estrangera dins de casa
amb la ràbia a les butxaques
faig del buit idea i faca.
Els meus cingles, accions lliures,
lliure imatge les meves mans.
Cara a cara et desafio
atzur tèrbol, mirall trencat.
No em xuclaràs l’alè vital!
A cada pas adobaré
aquell bes tan sensacional
que a les primeres se’ns darà.


Mireia Redondo